Cartells i no-vermut

Dissabte al matí vaig fer creps d’ou i farina batuda. Enteneu que no va ser dissabte de vermut i ens va donar igual: malgrat que el vent el dia convidava a passejar amb la dessuadora arremangada, poc després de beure un got d’aigua abans de sortir de casa. Me’n recordo dels enrajolats de Nitrato de Chile que poblen cantonades i que vaig trobar a faltar: pensava que tenien cabuda, però…

Hi ha un petit cartell de Santa Tecla a l’exposició. Quan el vaig trobar -diminut, comparat amb altres d’una mida imponent- vaig gosar a exterioritzar l’orgull de fill: el meu pare té un original igual a l’entrada del passadís, fregant el menjador de casa. Un bocí d’història a casa, pues.

Després a casa vam dinar amanida amb l’oli de la Cori. També carn i les darreres maduixes que vam sobrar del darrer sopar. I vi rosat. No va haver-hi vermut de dissabte, però ens vam reconciliar amb els deures del migdia que manen durant cap de setmana. I així, per sort, vam quedar del tot satisfets.