No era dia per a converses llargues al bell mig de Despullats

Diumenge i dejú, quasi. Una jaqueta i pantalons de cremalleres -monedes, claus, bitllets-, i tot a la bossa de tela. Malgrat ser diumenge he mantingut la rutina dels dies laborables: anar-hi aviat, a primera hora i gaudir de la fresqueta primerenca que a les onze i vint-i-tres marxa fins poc abans de les vuit del vespre. Compro roses: a l’Alverna hi veig cares conegudes i ens abracem amb l’estima dels mesos que feia que no ens veiem. Compro llibres i intercanvio quatre observacions ràpides amb el llibreter: avui no és el dia de tertúlies; tampoc tenim una relació establerta amb confiança mútua. Bé, sí: durant anys alguna vegada m’ha trepitjat -literal- per a ocupar el seu lloc al castell: somriures, bones paraules. Després del repartiment de roses hem tornat (sí, plural). Mans agafades, calor. Riuades de gent per la coca central de la Rambla. Sí, la millor festa del món, el dia on tothom gaudeix de veure el Telenotícies. Per segons quines parades no m’aturo (cooperatives que es mengen el comerç de proximitat, partits polítics que acullen a extremistes de dreta, parades de roses: ja tinc les meves). Ens trobem a tres jefes: un d’ells sembla que ens llença un petó: avui no és dia per a converses llargues al bell mig de Despullats.