Every day is like Sunday

El día de los sentimientos encontrados, no entro por la supuesta imposición ibarresca del día, porque el ruido de fondo será el mismo sea la fecha que sea. Más allá de imposiciones en el calendario quiero coger perspectiva desde una visión personal que no acostumbro a decir muy en alto, pero es así. Hace doce años y veintitrés días marché de Extremadura para estudiar fuera de la región. Durante el bachillerato, digamos que fui un estudiante tan inquieto como disperso: combinaba el estudio de algunas asignaturas con profesores espectaculares -en sentido humano como educativo- como Jacinto Haro, Rosalía Muñoz, Teresa Quintanilla, Enriqueta Fallola… con descalabros académicos en cada evaluación. Me acuerdo que Manuel Lucero Fustes, en esa época, me echó una mano. Una mano que me ayudó a ordenar mi cabeza y mi autoestima. Creedlo o no, durante esos dos años era más un autómata que no un alumno [me levanto // instituto // comida // estudio // balonmano // dormir]. Lo cierto es que más tarde que pronto conseguí el bachillerato y, en ese camino nocturno, enlacé amistades con una generación más pequeña que la mía: la mía, la del noventa, en su mayoría emigró para estudiar fuera. Supongo que todos marcharon con una mochila cargadita de sueños e inquietudes que espero y deseo hayan logrado. Todos esas amistades perdidas por el tiempo y la distancia se merecen lo mejor: me acuerdo que un expresidente de la Junta no paró de martillearnos en un encuentro con estudiantes que éramos la mejor y más preparada generación de alumnos de la región…

Continuar leyendo «Every day is like Sunday»

Scania words

som-hi, valent; algú ha volgut que tot fos diferent i les vacances han despertat mandroses com un BeReal amb retard // he après una mica de la bellesa dels tràilers, dels camions que burxen les costures de la península Ibèrica… la dignitat és un espai on els peus rellisquen de vegades; al cap i a la fi, un aconsegueix sentir-se còmode en ella // mira que hem trepitjat nacional i no, aquesta vegada no he vist cap gelosia de Nitrato de Chile: a banda, què ens queda ara del que vam ser? ón és la publicitat àgil més enllà dels toros testosterònics que poblen turons al llarg de l’autovia del nord-est? // sortida de sória: vull i no vull parlar: temptejada la proposta de la cruïlla, hi ha hagut silenci: tinc una bèstia dins meu i lleugerament surt per la meva gola cap amunt, llengua, boca…

reciprocitat i bons aliments, això és el que cal…

Continuar leyendo «Scania words»

Luis Sáez

Unos días atrás, poco antes de empezar las vacaciones, me enteré del cese de Luis Sáez como director de la Editora Regional de Extremadura. Fue Sandra Benito en una entrada en su muro de Facebook (clic aquí) quien desveló una duda que, después de las elecciones de mayo, tenía detrás de la oreja según se precipitaran los acontecimientos. House of Cards a la extremeña aparte, que no me interesa lo más mínimo ahora, la labor al cargo de la editora de Luis ha sido maravillosa y fundamental; maravillosa porque ha tratado con mimo a los lectores y a los autores El mismo criterio que hay en un editor él lo ha dedicado a los lectores, revitalizando un catálogo con generosidad, exigencia y apostando por una mistura entre jóvenes y experiencia.

Continuar leyendo «Luis Sáez»

No era dia per a converses llargues al bell mig de Despullats

Diumenge i dejú, quasi. Una jaqueta i pantalons de cremalleres -monedes, claus, bitllets-, i tot a la bossa de tela. Malgrat ser diumenge he mantingut la rutina dels dies laborables: anar-hi aviat, a primera hora i gaudir de la fresqueta primerenca que a les onze i vint-i-tres marxa fins poc abans de les vuit del vespre. Compro roses: a l’Alverna hi veig cares conegudes i ens abracem amb l’estima dels mesos que feia que no ens veiem. Compro llibres i intercanvio quatre observacions ràpides amb el llibreter: avui no és el dia de tertúlies; tampoc tenim una relació establerta amb confiança mútua. Bé, sí: durant anys alguna vegada m’ha trepitjat -literal- per a ocupar el seu lloc al castell: somriures, bones paraules. Després del repartiment de roses hem tornat (sí, plural). Mans agafades, calor. Riuades de gent per la coca central de la Rambla. Sí, la millor festa del món, el dia on tothom gaudeix de veure el Telenotícies. Per segons quines parades no m’aturo (cooperatives que es mengen el comerç de proximitat, partits polítics que acullen a extremistes de dreta, parades de roses: ja tinc les meves). Ens trobem a tres jefes: un d’ells sembla que ens llença un petó: avui no és dia per a converses llargues al bell mig de Despullats.

Continuar leyendo «No era dia per a converses llargues al bell mig de Despullats»

El Soterrani

No dec ser l’únic al que li deu passar: a mesura que un creix -és a dir, va llegint més- sap diferenciar entre botigues de llibres i llibreries. Ambdós models són compatibles i si bé el fi pel lector és el mateix, sempre hi som seduïts per les segones. Sortir a cegues d’una llibreria no és una opció. A mi m’hi passa (i passava) amb la Dolors. Quan ella hi era a l’antiga llibreria sempre sortia amb un llibre sota el braç i enriquit d’alguna manera: si no era amb una xerrada i uns riures era compartint alguna inquietud: és la de llibreter una de les vocacions -no ho veig com una feina: un llibreter ho ha de ser-. És una de les fromes més honestes de guanyar-se la vida que hi ha? Probablement sí. Si no veiem, ens deixem guiar per ells. Si dubtem emmig de la recerca, obren el ventall de possibilitats. I són capaços de treure’t de la zona de confort i encertar amb noves lectures.

Saben ben bé el que fan. Allò que m’agrada a mi, el tarragonisme actiu es demostra amb fets com aquest; sabent també la sort d’una llibreria és la sort d’una ciutat. Una llibreria ha de ser sinònim de proximitat i de trobada. I de visita. Pot ser El Soterrani un motiu per a visitar Tarragona? I tant. Ahir ja van convertir-se en un dels referents de cultura de la ciutat. Era el primer dia.

Imatges: pròpies i del Diari de Tarragona.