Ai, Quim…

—

Fins ara no m’he vist amb els temps i l’ànim d’escriure quatre línies ben concretes, excuseu-me. Bé, com vosaltres, el trobo a faltar també. Quim, quan ens trovàbem era un tot peró dins d’un ordre: birra, patatera, callos o entrepans -era un hàbitat molt saludable per ell- era la prolongació natural del coneixement i, alhora del creixement personal humà. Amb una capacitat d’anàlisi les preocupacions més tedioses s’esvaïen al voltant de la conversa rica i lleugera, fins i tot l’intercanvi d’idees quedava eclipsada per l’exposició pedagògica del que ell creia bo i no tant bo. A vegades, no sé si per alguna influència sarda que hi hagués en ell arran de tants viatges a mig completar, semblava que assistíem a un comptador d’històries que tant a una persona com nosaltres. La darrera vegada que ell vam veure reia sorneguer: Sant Jordi i vaig incomplir la meva tradició anual de passejar a primera hora per les parades de la Rambla. En aquestes caminades prelaborals, amb cafè llarg per portar del Brasília a la mà, també mostrava la possibilitat de veure’l al tinglado establert del Port: aquest any ja no va ser així, com també la moto tampoc apareixia ja. Dintre de les limitacions vocals, mai amb carències afectives, vam continuar trobant-nos amb cura i mesura i mantenia els dos posats més característics: un primer, amb atenció profunda i ulls de mussol… i l’altre, el segon, amb un somriure tendre on brillava destacava més encara la seva arracada.